Jofre Font

l'AMA...
Maria Arnal.

Al Paral·lel 62.

Per construir una infraestructura és obligatori abans un Estudi d'Impacte Ambiental.
S'hi hauria d'afegir que Guerin faci un docu de la geografia humana afectada, com la preciosa i humanista "Historias del buen valle".
Conté aquesta estampa diumenge tarda al riu de Seurat versió extraradi barceloní:

Avui tenim cita a la Fabra i Coats, per veure i opinar de creacions noves abans que ningú.
Fins després!

Si necessitava algun certificat de qualitat més,
el cameo del final, finalíssim, de temporada,
anticipat via cita en un dels primers capítols.

"Industry" en cada temporada s'ha fet més comprensible.
En la quarta, acabada de finalitzar, la sèrie mostra nítidament les ments podrides, literalment, que comanden el món de les finances, ergo el món.
Fins i tot inclou una mica de maneres Epstein.
I elles dues són les reines d'aquesta "ficció".

"Little Amélie" és un pont d'animació japo-franco-belga, un pont Miyazaki-Impressionisme, que pinta el que en queda en nosaltres abans dels 3 anys, abans de tenir records.
Pel·li amb la doble lectura, infantil-adulta, que entoma el dolor, la mort, el dol amb l'esclat de colors dels primers passos.

Berghain hard techno.
Ja seria això.

A can Mobile World Congress potser deuen estar preocupats amb el tancament dels aeroports de Qatar i els Emirats.

Si avui busqueu bones notícies en l'actualitat catalana,
eviteu les seccions informatives de política, societat o economia, aneu directes a les de cultura:
Avui publiquen disc nou, el mateix dia, la Maria Jaume i La Ludwig Band, "Sant Domingo Forever" i "Pel barri es comenta".
I és cap de setmana!

Núria Andorrà i Arnau Obiols tenen una manera molt personal d'entendre la música.
Tots dos han trobat en la percussió i la veu la manera d'expressar-la, cadascun d'ells, a través de crear un llenguatge propi.
Generosament ens l'han mostrat a Marcians.
Reportatge sencer ▶️ www.3cat.cat/3cat/t10xc20...

Que bé condueix Marilia Samper el tortuós camí de "Com vaig aprendre a conduir":
La manipulació emocional perversament subtil d'un assetjament disfressat d'estima familiar i amb salts temporals constants.
Representar l'abús sexual de menors per entendre'l sense exhibir-lo.
Teatre i interpretacions🔝.

Seré injust, però hi ha pel·lis que em serveixen per saber si t'agrada genuïnament el cine o només unes convencions limitades. "El agente secreto" n'és una.
No demanis trames si té personatges de carisma brutal i amb l'estesa podridura mental actual no exigeixis la punyetera literalitat.
Pel·liculot

Els pares d'en Pau es van poder comprar l'ara ja cèlebre cotxe fa 40 anys.
Ell avui no té pressupost per comprar-ne un ja de camí al desguàs per l'espectacle a la Fundació Joan Brossa i s'ha de conformar amb la versió scalextric del vehicle.
Amb això no et dic res i t’ho dic tot, oi?

La nostàlgia al voltant d'un Renault 21 Nevada i el seu remolc de càmping per viatjar, queda desactivada per la ferida que no estalvia de la immensa desil·lusió que sentim recordant la mirada cap al futur que teníem llavors.
Nosaltres, infantilitzats perquè érem criatures i els adults per enganyats.

La reflexió política d'"Un cotxe" de Pau Masaló conté la mateixa bonhomia, senzillesa i emoció que els seus pares reals acompanyant-lo en escena pel "què s'ha d'arribar a fer per un fill".
Fill ell, com nosaltres de la socialdemocràcia dels 80 i 90, anant d'aquell paradís infantil al cinisme d'avui.

Ho fa molt més a cara descoberta que fins ara, amb les anteriors novel·les, però amb la mateixa poesia i lucidesa.
Li escriu una carta d'amor al seu pare.
Ens escriu una carta d'amor a la vida a tothom.
Moltes gràcies, Pol.

Ell va patir que l'entorn del pare es fes limitat i esmunyedís davant de la tragèdia.
Per sort, tant per ell, llavors, com ara pels lectors, l'han acompanyat moltes autores que sí que van deixar una nota de suïcidi i fa arribar com és la vida quan "suposa un repte que implica més dolor que alegria”.

Ens recorda que Karen Green, dona del suïcida Foster Wallace, creia "que quan un persona que estimes se suïcida, la vida es converteix en una llengua que no entens".
Tot i la dolorosa inintel·ligibilitat, per sort, en Pol té claríssim que "una història existeix perquè algú, un dia, la va escriure".

Acceptem-ho, "la tragèdia era que l'existència sense l'altre era possible. [...] Per què la fi de l'amor i la mort s'assemblen tant?".
Brilla establint el pont de la vida, de l'amor a la mort (que a prop estan en català, eh):
"L'amor [...] quan arriba, rellegim el passat com si l'haguéssim esperat".

El dol fet literatura d'en Pol no és individual, tothom si ha de reflectir, més enllà de suïcidi o mort.
Qui n'hagi viscut un, ha de sentir que "el dol és una manera insistent de negar l'oblit que, inevitablement, arriba amb el temps".
Sí, fa mal constatar que "la vida dels morts és molt curta".

És una escriptura tan conscient, com serena.
Es pregunta "si escriure pot ser, ara, una forma de plorar-te".
La lectura és memòria d'aquesta absència que fa des d'una vitalitat encomanadissa, constatant que "havent vist la mort de tan a prop, se m'havien despertat unes ganes terribles de viure."

Admirem la intel·ligència.
Si, a més, està imbricada d'una intel·ligència emocional, la cosa s'eleva a devoció, com la que sentim per "Relíquia" d'en Pol Guasch.
Sorgeix del suïcidi del pare i que no li deixés nota de comiat.
Del silenci que va deixar qui no va poder suportar el pes de la vida.

Una mica ximplet sí que sóc.
M'he passat dues hores passejant per Barcelona veient intrigat tantes noies amb flors, fins que he estat capaç de fer la sinapsis per entendre que avui és el dia que a Catalunya els "horteres" i els expats regalen flors.
Bravo per mi.

Aquí ens ho hem passat de conya amb "Cumbres borrascosas".
A banda de l'evident i encisador disseny de producció pop per a una història d'època, hem gaudit de la pàtina de comèdia que ha afegit la Fennell i sobretot de veure en pantalla fantasies de dona hetero.
Les d'home hetero ja les conec massa.

L'ES-Alert que acaba de sonar diu:
Catalanoparlants, us podeu desplaçar, s'aixeca la restricció.
Castellanoparlants, eviteu desplaçaments, que ens feu patir.

Campions de la gestió (no nacionalista) d'infraestructures, sapigueu que teniu tres mançanes del centre de BCN sense llum des de fa 5 hores!!

Amb ADIF i RENFE, si voleu, fem esforç de no fer lectura que els catalans per l'Estat no som infraciutadans, només aptes per ser contribuents fiscals, mai receptors de serveis, infrastructures i sobirania, però es fa difícil.
Ara, si voleu viure d'il·lusions espanyolistes i fòbies d'aires colonials.

La companyia nacional de Corea aterra per primera vegada a Barcelona amb "Jungle".
Com presagia el títol, els ballarins adopten el moviment d'animalitat, flora o elements naturals.
Ho fan sota una llum de jungla clapejada, ballant, insospitadament, de manera autònoma i no pas amb calidesa selvàtica.

A qui va calar "No diguis res" de Keefe ha de veure "El barquer".
Butterworth eleva magistralment el pes dramàtic de les vides travessades per les violències dels troubles nordirlandesos.
Manrique regala veure un clan irlandès catòlic, ergo un munt d'intèrprets transmetent familiaritat i intimitat.

Pere Macias, Comissionat de la Generalitat per al Traspàs de Rodalies, té 69 anys, depassa amb escreix l'edat de la jubilació.
Fa 38 anys que té càrrecs públics, molts d'ells relacionats amb el transport públic, sector molt exitós en les últimes dècades.
¿Le damos un aplauso y dejamos que se vaya?