Es va posar el deute per davant de les vides humanes.
Podeu llegir tots els detalls al nostre article “El deute no és sagrat” de substack.
open.substack.com/pub/desmunta...
L’associació entre deute i culpa ha tingut conseqüències tràgiques. Als anys 80 i 90, Madagascar, pressionat pel FMI, va retallar la salut pública per pagar el deute: es van eliminar tractaments contra la malària i això va provocar una epidèmia amb desenes de milers de morts.
Però realment és una condició natural de la vida humana estar interconnectats, dependre els uns dels altres.
En la tradició cristiana, el deute s’identifica amb el pecat i la culpa. Aquesta manera d’entendre’l continua present en la cultura neoliberal, que veu la dependència econòmica com un signe de fracàs o de debilitat.
El deute té un component moral molt fort. Des de fa segles, s’ha vinculat amb la culpa, l’obligació i el càstig.
El Parenostre diu perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors, però és cert que perdonem als nostres deutors?
Aquí podeu veure un video sobre la obediència i el desafiament de l'autoritat: youtu.be/5bXhcGDHZd4
Podeu llegir tots els detalls aquí:https://open.substack.com/pub/desmuntantrelats/p/qui-paga-mana?r=3onfh4&utm_campaign=post&utm_medium=web&showWelcomeOnShare=true
Antonio Gramsci parlava d’hegemonia cultural per referir-se a aquest fenomen: idees que semblen naturals, però que són fruit d’un procés de construcció ideològica. Si ens aturem a analitzar-les, sovint veiem que no són les més justes o racionals, sinó les que més beneficien a la classe dominant.
Moltes de les idees que donem per descomptades tenen un origen cultural profund. Les hem interioritzat tant que les defensem gairebé sense adonar-nos-en, i així perpetuem les injustícies del sistema que ens les ha inculcat.
Potser la pregunta realment important és: com és que l’hem acceptada amb tanta naturalitat?
Si volem ser més lliures i construir un món més just i sostenible, cal començar per qüestionar la idea de que “qui paga, mana“. Però… com la canviem?
Qui paga, mana. Una afirmació inqüestionable, arrelada al sentit comú i a la nostra cultura. Però també és la base de moltes de les injustícies que es cometen cada dia.
Podeu llegir tots els detalls al nostre article: open.substack.com/pub/desmunta...
Però si el deixem en mans de qui només busca beneficis, acabarem alimentant l’extremisme, les addiccions i el consumisme sense fre.
La informació que ens donen és apassionant. Podríem fer-la servir per construir un món més just i sostenible.
Podríem dissenyar millors polítiques públiques, fomentar relacions de qualitat o entendre millor l’impacte de les nostres accions sobre els altres.
Les dades no són només una qüestió de privacitat individual. Són una infraestructura col·lectiva que cal governar de manera democràtica.
L’afirmació les dades són el petroli del segle XXI té molt sentit. Un recurs nou, valuós, i cada cop més concentrat en poques mans. I com amb el petroli, o l’electricitat, o les infraestructures de comunicació, qui controla el recurs té el poder.
Potser no hem de parlar de recursos naturals, sinó de recursos socials. Però, en qualsevol cas, són el nou petroli del segle XXI.
Podeu llegir tots els detalls al nostre article “Les dades són un recurs natural? ” de substack: desmuntantrelats.substack.com/p/les-dades-...
Però ni les relacions ni els interessos són nous.
Sempre han format part de la vida humana. El que ha canviat és que les plataformes digitals ofereixen un espai per capturar-los, quantificar-los i convertir-los en informació útil i, sobretot, explotable.
Les dades ens permeten mesurar les nostres interaccions, interessos i comportaments. El que abans era privat (amb qui xerrem, què busquem, què ens atrau) ara queda registrat i esdevé matèria primera per al mercat digital.
Les dades són un recurs natural?
Sí, aquests números ordenats en files i columnes, aparentment freds, poden ser un recurs natural?
Les dades són un recurs natural?
Sí, les dades. Aquests números aparentment freds, ordenats en files i columnes… poden ser un recurs natural?
Llegeix la nostra reflexió a substack:
open.substack.com/pub/desmunta...
Primer vídeo a youtube buscant arguments sobre per què treballem tant malgrat l'augment de productivitat que hi ha hagut en les últimes dècades: www.youtube.com/watch?v=SG2S...
"Gestionar millor els recursos" és l’eufemisme capitalista d’explotar sense escrúpols. En aquest article de substack parlem de com es relacionen els termes bèl·lics i empresarials: open.substack.com/pub/desmunta...
Tot plegat ens revela una cosa clau: el consum, fins i tot desorganitzat, té efectes reals.
I si ens eduquéssim sabent que cada decisió econòmica és també una decisió política?
El boicot no hauria de ser l’últim recurs, sinó una eina normalitzada de protesta col·lectiva, quotidiana i democràtica.
El rebuig s'estén arreu del món i l’eficàcia de la seva publicitat cau en picat.
Sense cap campanya massiva de boicot, milers de persones ja deixen de comprar, simplement, perquè no volen col·laborar amb un genocidi com el que estem presenciant.
Aquest augment és molt superior al de qualsevol altre país.
Per exemple, el CPC per arribar a públic dels EUA ha pujat un 93% per empreses israelianes, mentre que només un 2,8% per a la resta del món. A Alemanya, el CPC ha pujat un 144% per Israel i només un 10,9% per la resta.
Segons dades filtrades de Meta, el cost per clic (CPC) dels anuncis d’empreses israelianes - és a dir, el que paguen per cada persona que fa clic - ha pujat un 155% entre 2023 i 2025. Han de pagar més del doble per aconseguir una sola visita a la seva web.
